Bloc de notes de Josep Romeu

A darrera hora Caixa de Girona ha decidit fer-se enrere en el procés de fusió que tenia encarrilat amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. Pel que ha sortit als mitjans de comunicació no hi ha tant raonaments estrictament econòmics com de preservació del patrimoni i de la identitat. De fet, és que tampoc hi havia raonaments estrictament econòmics que en justifiquessin la fusió. Totes les entitats catalanes han presentat fins ara balanços positius, amb menys guanys que en anys anteriors, però amb guanys al cap i a la fi, en un any de profunda crisi i després d’haver incrementat els fons de reserva pel previsible increment de la morositat.  (Segueix)

Pot semblar contradictori amb el que deia abans d’ahir. L’endemà mateix de la nevada, no és que justifiqués el descontrol, la descoordinació o els desencerts de l’administració davant d’una situació d’emergència, però sí que ho relativitzava perquè hi ha situacions que sobrepassen la capacitat normal de resposta de qualsevol administració, i sobretot perquè exactament el mateix discurs que hem sentit aquests dies per part de l’oposició criticant el Govern i aquest defensant-se, l’havíem sentit temps enrere amb els papers canviats. Hi ha una expressa i deliberada mala fe, tant per part dels governants que no volen acceptar mai els errors, com per part de l’oposició que sempre aprofita qualsevol incident per a desgastar el Govern. D’aquí que la seva credibilitat sigui nul·la.  (Segueix)

L’Amadeu Casellas va sortir ahir de la presó de Girona. Hi ha passat 24 anys condemnat per diversos delictes, però cap delicte de sang. Tot sembla indicar que, aplicant la doctrina del Tribunal Constitucional, l’Amadeu s’ha passat vuit anys més del compte a la presó, perquè no se li comptabilitzaven els anys de presó preventiva. Però no ha estat cap error, sinó un acarnissament deliberat per la seva condició d’anarquista, i probablement també per haver denunciat el sistema penitenciari.  (Segueix)

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu.  (Segueix)

Totes les enquestes donen per fet que el tripartit no podrà repetir-se a partir de la tardor, no només per l’escassa voluntat de la majoria dels seus integrants sinó sobretot perquè l’aritmètica parlamentària no quadraria. Amb tot, tampoc cal donar-ho per fet; enfront de l’estratègia electoral del qui ja es dóna com a virtual guanyador, hi ha la del qui se servirà de la previsible derrota per a despertar el seu electorat. De tota manera, estratègies al marge, l’actitud dels socialistes i en concret del President Montilla no deixa de ser sorprenent.  (Segueix)

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.   (Segueix)

Els nacionalistes espanyols, aquells que no hi ha manera ni voluntat de posar-se d’acord a l’hora de fer front a la crisi, aviat arriben a acords quan es tracta de defensar  les qüestions identitàries. Mentre el Parlament de Catalunya segueix endavant amb el procés de la Iniciativa Legislativa Popular per a il·legalitzar les corrides de toros, amb les compareixences en comissió de partidaris i detractors, els sectors més radicals ja han iniciat la seva particular croada. Ara pretenen declarat els toros com a “bé d’interès cultural”. Fantàstic.  (Segueix)

Cada vegada que apareix un nou informe mínimament solvent sobre l’evolució de l’economia és per posar-se a  tremolar. Les previsions més pessimistes acaben sent superades amb escreix per la realitat, davant la passivitat, la inoperància i la incapacitat dels nostres governants. Ara ha estat un estudi de la Fundació de Caixes d’Estalvi el que constata un nou allargament de la sortida de la crisi; o millor dit, que durant tot aquest 2010 encara continuarem enfonsant-nos en valors negatius del PIB. El que alguns havien pronosticat per a finals del 2009 ara ja es contempla, com a mínim, per al 2011; i, encara, a l’espera d’un nou informe que torni a ajornar una possible recuperació.  (Segueix)

El Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, plantejava davant d’un grup d’empresaris que a Catalunya li convé més mirar cap a fora, cap a Europa i cap al món, que pretendre aixoplugar-se sota la “protecció” de l’Estat espanyol. No ho deia ahir, però ho havia dit molt abans de ser Conseller de la Generalitat, quan els seus treballs sobre el dèficit fiscal eren un punt de referència per als qui reclamaven el Concert econòmic: no és que no sigui convenient mantenir-nos sota el proteccionisme espanyol, sinó que això del proteccionisme és una falsedat com una catedral. Espanya és una sangonera per a Catalunya.  (Segueix)

El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que havia sol·licitat el Partit Popular com a mesura per a alentir el procés d’aprovació de la Llei de Consultes Populars, ha acabat avalant en línies generals els projecte de Llei del Govern. L’estratègia del Partit Popular no els ha sortit bé, perquè en aquest cas el Consell de Garanties Estatutàries ha elaborat el seu dictamen en un termini raonable; si hagués estat el Tribunal Constitucional, d’acord amb l’estratègia del PP, aquest hauria desat el dictamen en un calaix per tal d’obstaculitzar-ne la seva aprovació, i tal com està fent amb molts dels recursos que té pendents de resoldre.   (Segueix)

Temps enrere, era habitual sentir comentaristes, polítics i contertulians  afirmar que la crisi hauria servit, si més no, per adonar-nos que no podíem continuar amb aquell model productiu que ens havia abocat al desastre. Res tornaria a ser igual com abans; i fins i tot s’havia encunyat l’expressió “refundar el capitalisme”. Res més lluny de la realitat. Els esforços de tots els Governs, admetent-ho o no, han anat orientats a recuperar la situació anterior.   (Segueix)

Ja estem acostumats a què qualsevol resultat electoral cadascú el valora en funció dels seus interessos de partit i, sobretot, com a pròpia justificació. La mateixa dada que per a uns serveix per a menystenir la reivindicació independentista, per a d’altres és una demostració palpable d’una voluntat i un desig d’una part important de la societat catalana. Mobilitzar un 20% de la població en una consulta organitzada per la societat civil, sense mitjans ni recursos, amb el boicot deliberat dels principals mitjans de comunicació tant públics com privats, i sabent que el resultat no és vinculant, té molt de mèrit. Però és insuficient.  (Segueix)

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.  (Segueix)

Els polítics acostumen a tenir el vici de no fer mai anàlisis de la realitat, no fos cas que els espatllés els seus plans. Actuen a partir d’unes conviccions basades en unes conveniències personals, tàctiques de curta volada més que res per marcar territori i justificar-se a si mateixos. Aleshores, les anàlisis es fan sempre a posteriori, només com a justificació de la seva tasca que donen per descomptat que era l’encertada i única possible; els errors són sempre dels altres, i de la realitat mateixa que no ha seguit el seu guió.  (Segueix)

Els mitjans més nacionalistes s’han fet ressò de la notícia i l’han presentada a grans titulars: El Congrés Mundial Amazic valora molt positivament que es permeti els immigrants votar en les Consultes populars com la d’aquest diumenge, i anima la comunitat amazic resident a Catalunya a participar-hi. Tenint en compte que el dret de vot es negat a aquestes persones en les consultes i eleccions institucionals, té el seu mèrit que se’ls permeti fer-ho en aquesta ocasió, quan la temàtica de la consulta no és, a priori, precisament la més favorable per a incrementar els índex de participació ni els vots afirmatius.  (Segueix)